El bracet

Ell i ella es van conèixer en un mes de gener. A ell -rai el seu nom- de seguida li va agradar la gràcia del cos d'ella i, ras i curt, ja havia decidit que voldria jeure-hi i endinsar-s'hi en el seu avenc. Per a ella, però, la cosa no era tant senzilla: primer de tot havia de decidir, per una idea d'honradesa, entre mostrar-se talment era, o ocultar-ho durant un temps. Havia tingut males experiències al passat i calia meditar-ho. I el seu segon debat era, en cas de triar la segona opció, durant quant de temps ho ocultaria. Ella tenia un braç empetitit i tort -el braç dret-, culminat per una mà minúscula i estrafeta, generada arran d'una malaltia infreqüent. Tot plegat cobert, a l'hivern, per una parca gruixuda. És clar que ell, de bell antuvi, no se n'havia adonat de res i ni s'ho imaginava -ella tenia el prejudici d'ell, al seu favor-, i ja feia estona que havien començat a parlar. Qualsevol ho hauria vist clar: es van agradar irresistiblement i eren joves i joiosos. Conversaven amb la passió de saber-se ben menats, tot i no haver previst on anirien a raure, i de no poder ser malmesos en cap cas. I el temps es tirava a sobre d'ella, que endarreria una decisió irremeiable, optant dementre per ocultar el seu greu defecte. Es feia una autojustificació, que abans volia saber com era ell, si convenia, si a partir de les dades escadusseres que n'arreplegaria, assumiria bé o no la notícia del braç malaurat. Si no li interessava, ni tan sols es tornarien a veure, i no pagava la pena d'escalfar-s'hi el cap, parlant-li de la seva herència genètica. A més, ningú no en fa de la seva carta de presentació, els seus majors traumes, i menys encara quan vol agradar en llenguatge amorós. Va depassar una hora, dues, quatre, i s'enfosquí aviat el cel. Sota el pretext de fer un mos, i atenent que en l'indret on eren, enlloc no es podia fer el got, ell va proposar-li de forma innocent i vertadera d'anar a casa seva, que era a prop. Res no ho impedia, cap imperatiu, i ella, com qui mira sempre l'horitzó en un dia transparent, o completa una frase feta, va dir que sí. Els fets van concatenar-se, com sap la natura com assolir el seu objectiu, i rere les mirades hi havia tota la força puixant de la biologia, que és molt major, d'ordinari i com se sap, que l'energia espiritual. La casa era gèlida -s'havia espatllat l'estufa-, però no van ser-ne del tot conscients fins que van sentir les tremolors posteriors al primer petó. Van embolicar-se doncs, al punt que van trobar més a mà, i no van actuar gens primmiradament. Com feia fred, no es van despullar completament. A més era la primera vegada, per la qual cosa sota la raonable excusa de la timidesa, i del manifestar-se progressiu de les realitats sadollades, ell va assumir que ella es quedés ben tapada sense especials inconvenients. En altres paraules, ella va seguir amagant totalment el seu braç. I, no se sap com, ni per quin atzar, ell no se'n va adonar. Cada cop es van agradar més irresistiblement. I eren joves i joiosos, tot i que ella tenia la dolorosa preocupació de no haver confessat el seu defecte. Mica en mica esdevenia més insostenible o absurd, que ell no se n'hagués adonat, després d'una nit junts, i que ella no hagués intentat "aclarir les coses". El valor que atorguem, té com a germà la por a veure-nos-en desposseïts. Per a ella, internament, haurien pogut estar en aquesta ocultació tota la vida. No volia carregar el seu amant, amb el problema d'haver-la d'acceptar com talment era, sobretot perquè ja l'acceptava o res no desmentia que l'acceptés. I deia tant de bo que pogués amagar-ho tota la vida per al bé de tots dos. En definitiva, havia decidit que més valdria amagar-ho i ser junts, sota el convenciment que l'amor es perllongaria durant tot el temps que aconseguís d'amagar-ho. I era alhora segura que ell, al capdavall superficial i guapo, no ho assumiria mai, el seu defecte congènit. No ho acceptaria, ni si el descobria, ni tampoc si li deia ella obertament. Van passar els dies, inexplicablement setmanes. Ella s'empescava manies, maneres, contractures, indisposicions, més freds, per seguir ocultant-ho, amb èxit. I ell, badoc i satisfet que ella fos complaent, només pretenia de tenir el visatge d'ella, i poder entrar al seu avenc, de tant en tant, sense exigències en altres dominis ni camps. Encara era, força lluny, l'estiu.     


Tags


Si t'ha agradat aquest article, segueix llegint:

El bracet
El condemnat
Nissagues
{"email":"Email address invalid","url":"Website address invalid","required":"Required field missing"}
>