VERNACULA - Versión Original de Enric Newjoy
--> Traducción al castellano aquí

Ell i ella es van conèixer en un mes de gener. A ell -rai el seu nom- de seguida li va agradar la gràcia del cos d'ella i, ras i curt, ja havia decidit que voldria jeure-hi i endinsar-s'hi en el seu avenc. Per a ella, però, la cosa no era tant senzilla: primer de tot havia de decidir, per una idea d'honradesa, entre mostrar-se talment era, o ocultar-ho durant un temps. Havia tingut males experiències al passat i calia meditar-ho. I el seu segon debat era, en cas de triar la segona opció, durant quant de temps ho ocultaria. Ella tenia un braç empetitit i tort -el braç dret-, culminat per una mà minúscula i estrafeta, generada arran d'una malaltia infreqüent. Tot plegat cobert, a l'hivern, per una parca gruixuda. És clar que ell, de bell antuvi, no se n'havia adonat de res i ni s'ho imaginava -ella tenia el prejudici d'ell, al seu favor-, i ja feia estona que havien començat a parlar. Qualsevol ho hauria vist clar: es van agradar irresistiblement i eren joves i joiosos. Conversaven amb la passió de saber-se ben menats, tot i no haver previst on anirien a raure, i de no poder ser malmesos en cap cas. I el temps es tirava a sobre d'ella, que endarreria una decisió irremeiable, optant dementre per ocultar el seu greu defecte. Es feia una autojustificació, que abans volia saber com era ell, si convenia, si a partir de les dades escadusseres que n'arreplegaria, assumiria bé o no la notícia del braç malaurat. Si no li interessava, ni tan sols es tornarien a veure, i no pagava la pena d'escalfar-s'hi el cap, parlant-li de la seva herència genètica. A més, ningú no en fa de la seva carta de presentació, els seus majors traumes, i menys encara quan vol agradar en llenguatge amorós. Va depassar una hora, dues, quatre, i s'enfosquí aviat el cel. Sota el pretext de fer un mos, i atenent que en l'indret on eren, enlloc no es podia fer el got, ell va proposar-li de forma innocent i vertadera d'anar a casa seva, que era a prop. Res no ho impedia, cap imperatiu, i ella, com qui mira sempre l'horitzó en un dia transparent, o completa una frase feta, va dir que sí. Els fets van concatenar-se, com sap la natura com assolir el seu objectiu, i rere les mirades hi havia tota la força puixant de la biologia, que és molt major, d'ordinari i com se sap, que l'energia espiritual. La casa era gèlida -s'havia espatllat l'estufa-, però no van ser-ne del tot conscients fins que van sentir les tremolors posteriors al primer petó. Van embolicar-se doncs, al punt que van trobar més a mà, i no van actuar gens primmiradament. Com feia fred, no es van despullar completament. A més era la primera vegada, per la qual cosa sota la raonable excusa de la timidesa, i del manifestar-se progressiu de les realitats sadollades, ell va assumir que ella es quedés ben tapada sense especials inconvenients. En altres paraules, ella va seguir amagant totalment el seu braç. I, no se sap com, ni per quin atzar, ell no se'n va adonar. Cada cop es van agradar més irresistiblement. I eren joves i joiosos, tot i que ella tenia la dolorosa preocupació de no haver confessat el seu defecte. Mica en mica esdevenia més insostenible o absurd, que ell no se n'hagués adonat, després d'una nit junts, i que ella no hagués intentat "aclarir les coses". El valor que atorguem, té com a germà la por a veure-nos-en desposseïts. Per a ella, internament, haurien pogut estar en aquesta ocultació tota la vida. No volia carregar el seu amant, amb el problema d'haver-la d'acceptar com talment era, sobretot perquè ja l'acceptava o res no desmentia que l'acceptés. I deia tant de bo que pogués amagar-ho tota la vida per al bé de tots dos. En definitiva, havia decidit que més valdria amagar-ho i ser junts, sota el convenciment que l'amor es perllongaria durant tot el temps que aconseguís d'amagar-ho. I era alhora segura que ell, al capdavall superficial i guapo, no ho assumiria mai, el seu defecte congènit. No ho acceptaria, ni si el descobria, ni tampoc si li deia ella obertament. Van passar els dies, inexplicablement setmanes. Ella s'empescava manies, maneres, contractures, indisposicions, més freds, per seguir ocultant-ho, amb èxit. I ell, badoc i satisfet que ella fos complaent, només pretenia de tenir el visatge d'ella, i poder entrar al seu avenc, de tant en tant, sense exigències en altres dominis ni camps. Encara era, força lluny, l'estiu.     



VERNACULA, de Enric Newjoy
(traducción del catalán por Víctor Balcells)

Se conocieron un mes de enero. A él -no importa su nombre- de inmediato le gustó la gracia del cuerpo de ella y, decidido, ya había tomado la resolución de querer postrarse y penetrar en sus cavernosidades. Para ella, sin embargo, la cosa no era tan simple: en primer lugar tenía que decidir, por sus ideas acerca de lo honrado, entre mostrarse tal y como era, o bien ocultarlo un tiempo todavía. Había tenido malas experiencias en el pasado y convenía meditarlo. El otro debate interior consistía, en caso de optar por el ocultamiento, en decidir durante cuánto tiempo lo ocultaría. Tenía un brazo diminuto y torcido -su brazo derecho-, culminado por una mano minúscula y contrahecha, todo ello generado por una enfermedad poco frecuente. Todo el brazo estaba cubierto, en invierno, por una gruesa parca.

Claro que él, de buenas a primeras, no se había dado cuenta de nada y ni se lo imaginaba -ella contaba, pues, con el prejuicio de él a su favor-, y ya hacía rato que habían empezado a hablar. Cualquiera lo habría visto claro: se gustaron sin remedio y eran jóvenes y entusiastas. Conversaban con la pasión de quienes se llevan bien y de quienes no pueden ser dañados en ningún caso. Y el tiempo se arrojaba sobre ella, que postergaba una decisión ya impostergable, optando mientras tanto por ocultar su gran defecto. Se autojustificaba: que antes quería saber cómo era él, si le convenía, si a partir de los datos caducos que recabaría, él asumiría bien, o no, la noticia de su brazo maltrecho. Si no le interesaba, ni siquiera volverían a verse y no valdría la pena darle vueltas al asunto hablándole de su herencia genética. Además, nadie hace de su carta de presentación sus mayores traumas, y menos aún cuando quiere gustar en lenguaje amoroso.

Pasó así una hora, dos, cuatro, y se oscureció pronto el cielo. Bajo el pretexto de comer algo, y ateniendo a que en el lugar donde estaban no había mucha cosa, él le propuso de forma inocente y verdadera que fueran a su casa, que vivía cerca. Nada lo impedía, ningún imperativo, y ella, como quien mira siempre hacia el horizonte en un día transparente o completa una frase hecha, dijo que sí. Los hechos se encadenaron, tal y como sabe la naturaleza cómo conseguir sus objetivos, y tras las miradas había una auténtica fuerza pujante de la biología, que es mucho mayor, de ordinario y como se sabe, que la energía espiritual.

La casa era gélida -se había estropeado la estufa-, pero no fueron del todo conscientes de ello hasta que no sintieron los temblores posteriores al primer beso. Entonces se enredaron entre sí, pudiendo encontrarse así más a mano, y no actuaron con recato. Como hacía frío, no se desnudaron del todo. Además, era la primera vez, por lo cual bajo la razonable excusa de la timideza y del manifestarse progresivo de las realidades selladas, él asumió que ella quedara bien tapada sin particular inconveniente. En otras palabras, ella siguió escondiendo totalmente su brazo. Y, no se sabe cómo, ni por qué azar, él no se dio cuenta. Cada vez se gustaban más, no podían resistirlo. Eran jóvenes y rumbosos, aunque ella yaciera con la dolorosa preocupación de no haber confesado su defecto. 

Poco a poco se hacía más insostenible o absurdo que él no se hubiera percatado de nada, después de toda una noche juntos, y que ella no hubiera intentado “aclarar las cosas”. El valor que otorgamos tiene como a hermano el miedo de vernos desposeídos. Para ella, internamente, habrían podido permanecer en dicha ocultación toda la vida. No quería cargar a su amante con el problema de tener que aceptarla tal y como era, sobre todo porque ya la aceptaba o nada desmentía que eso fuera así. Y se decía que ojalá pudiera esconder su bracito toda la vida para el bien de los dos. En definitiva, había decidido que más valdría esconderlo a pesar de estar juntos, bajo el convencimiento de que el amor se alargaría durante todo el tiempo que ella consiguiera esconderlo. Y estaba al mismo tiempo segura de que él, al fin y al cabo superficial y guapo, no asumiría nunca su defecto congénito. No lo aceptaría, ni si lo descubría por sí mismo ni tampoco si ella se lo decía abiertamente.

Pasaron los días, inexplicablemente las semanas. Ella caía en manías, posturas, contracturas, indisposiciones, más tipos de frío, para seguir ocultándolo, y tuvo éxito. Y él, simple y satisfecho de que ella fuera complaciente, solo pretendía tener su cara y poder entrar en su casa, de vez en cuando, sin exigencias en otros dominios o campos. Aún quedaba, lejos, el verano.


>
Success message!
Warning message!
Error message!