El condemnat

Em van condemnar dimarts de la setmana passada i ahir s'havia de complir la condemna. Va haver-hi, però, un problema amb la tensió de la llum, i van decidir d'ajornar-ho. Un tècnic, mirant-me a mi i al seguici judicial, va dir: "ho sento, no podrem arreglar-ho ara, aquesta avaria fa temps que s'arrossega, em calen unes eines que no tinc i unes peces que haig d'encarregar, doneu-me un parell de dies". Llavors vaig esperar, dins de l'aïllament en què em tenien, a què la dita avaria fos resolta. De tant en tant venia un funcionari de presons: "han canviat el comptador de llums, ara hi ha uns nous ploms, que ja no salten amb facilitat", i jo assentia. Malgrat tot, em desplaïa aquest error en els sistemes, dels quals n'era formalment el perjudicat. I unes hores més tard tornava un altre funcionari, potser perquè algun superior l'havia enviat, o més aviat per la iniciativa pròpia de fer-me un servei, i em deia que els cables de la corrent eren massa fins, que no eren de coure pur, "que són coses que s'han d'arreglar bé, que un parent també en sap i va dir que no pertoca de fer reparacions parcials, que no reeixen", i jo feia que "ja me'n faig el càrrec, a veure si ens en sortim". I durant tres hores vam ser a les fosques durant un capvespre sencer. I encara van transcórrer dos dies més: "el tècnic rellogat que fins ara se'n cuidava", me'n feien l'actualització, "ha estat acomiadat i substituït per un de més competent, perquè no pot ser que estiguem aquí esperant palplantats". A la fi el dit tècnic més competent va poder fer-hi els ajustaments necessaris: "ja rutlla com cal". Sense que les cames em fessin figa, vaig tornar al lloc exacte de l'execució de la sentència. Hi havia la gent de sempre, posant la cara sovintejada, val a dir, com l'anterior vegada. Segurament hi ha un comportament típic del qual m'havia de transvestir, però no el coneixia prou. No sabia exactament què havia de dir, o què havia de fer, sortosos els presos que ho saben i ho fan, i doncs no ho han de pensar ni decidir, ni innovar en res. Si m'hagués mostrat suplicant hauria generat un problema moral als treballadors de menor escalafó, quan res no depèn d'ells i la moral en què els ha educats no resol cap d'aquests precs. I si m'hagués resistit debades, potser fent alguna mirada enrere o gest sobtat, o tan sols estrany, potser m'haguessin fet un cop i un blau, la qual cosa preferia d'evitar ara com ara. Així doncs vaig seure i vaig callar. Van passar cinc minuts, vaig esperar-ne deu, van passar vint minuts, etc. Tot d'una arriba un uixer baix i malcarat, anèmic, que li havien manat que digués que "avui tampoc no podrà ser, caldrà que tots tinguem més paciència". I ara què? No vaig fer, en realitat, cap mena de preparació, sinó que només em vaig enfrontar a la cosa, sense preparar-me; i enfrontar-s'hi sense cap mena de preparació, no gens menys, crec que és un cert sacrifici, que hauria de repetir a desgrat ara un altre dia, per tercera o quarta vegada. Per tant, no em va agradar el que va succeir. "Em sap greu", ens va dir amb un rostre de missatger. Com no sabia què comentar al respecte, no vaig dir res a les persones, més o menys amables malgrat tot i educades, que m'envoltaven. A la nit, en el moment d'ajocar-me al llit, pensava que ja havia de ser mort fa, pel cap baix, una setmana, o potser ja hauria de fer deu dies que fos enterrat. I no obstant això era al llit, respirant, perdent el temps, sense adquirir cap concepte valuós, ni recordar gaire la vida passada, o recordant-la terriblement transformada. No tenia realment esperança, ans al contrari, tot plegat m'havia abaltit extraordinàriament. Obria i tancava els punys, i mirava la paret i el sostre, tota la divagació disponible en aquella cambra tancada. "Ho estem solucionant", venien els meus guardians, i jo ja ni me'ls creia ni no me'ls creia. Un dia un electricista vocacional va explicar-me detalladament les fases de la instal·lació, i els registres que havia marcat, vaig aprendre'n alguna cosa d'un ofici. Fins i tot vaig donar, per seguir el fil de la conversa, el meu punt de vista, per a ratificar el seu: "fa l'efecte que sou professional, tinc confiança que si ho feu com dieu, això a la fi funcionarà, entre tots ho aconseguirem". No sé quina idea configurava de mi, aquesta mena de comentaris, però eren ben acollits, em penso. L'únic que podia fer era, almenys, ser empàtic, alleugerir la seva càrrega i sincera preocupació. Aquí algú m'hauria dit que hom ha de sentir-se així i ha de fer això. Com qui arriba a una botiga, a un Ajuntament, a un gimnàs, i fa el que s'espera que faci. Sempre hi ha alguna cosa que s'espera que hem de fer, també en circumstàncies noves. Hi ha un nombre tancat de fórmules que pots dir, i un temps limitat per fer el que has de fer. També hi ha un temps mínim. No pots entrar en una botiga tres segons i marxar, tret que no et cridi un conegut des de fora, o et truquin. I en aquest cas no és segur que sigui assumible. També és cert que quan dius "estic tan sols fent-hi un cop d'ull", no pots estar-t'hi massa temps després, almenys sense que estigui justificat que et tornin a demanar si cal que et donin un cop de mà. A un Ajuntament cal tenir molt clar on vas, altrament et despatxaran de seguida, o fins i tot trucaran a seguretat; com a mínim cal tenir una idea de què necessites, i excusar-te per no saber a quin departament o taula t'has d'adreçar. Però no s'hi pot anar sense una idea, a fer-hi un cop d'ull, o per fer una prova. La llum de la cambra s'havia tornat a fondre o no sé el què. I el mateix en un gimnàs, per cloure amb els exemples estúpids, no pots entrar i quedar-te als vestuaris, encara que hi estiguis bé, o vagis parlant amb amics, o gent a la qual li caus en gràcia. En algun moment s'espera que pugis a una d'aquelles màquines immenses, i la posis en marxa amb tu a sobre. Si no suceeix això, els altres tindran dret a fer-te avinent que "aquí esperàvem quelcom diferent de tu, què hi fas en aquest gimnàs? Pagues la quota per impotència?". No sempre, però, està clar què cal fer i dir, els altres individus presents en aquests espais de compliment de la penalitat, tenen una noció poc precisa de què s'ha de fer; això els hi confereix un marge de tolerància ampli, però no tant il·limitat com jo necessitaria. Voldria, ara també, saber què haig de fer i dir, i fer-ho i dir-ho, no pas per solucionar res. Sinó per no importunar més la munió d'autoritats amoïnades davant del fracàs atzarós en el compliment de la meva condemna ferma. I no desajustar les peces del joc que hi ha sobre aquesta taula ara i aquí, mentre fiquen i treuen successivament el meu cos d'aquest alt forn mig engegat, que de vegades escalfa i altres glaça, mentre comento la jugada amb els éssers humans que són merament expectants. L'endemà ben d'hora va tornar un funcionari que ja coneixia: "esperem que ara sigui la vençuda", va dir amb un biaix de joia. La feina enllestida. Vaig aixecar-me força ràpid, sense fer-me pregar, ni fer esperar els que em reclamaven. Estava llegint un retall de premsa esportiva infame, que no em va recar pas d'abandonar. Vaig caminar en silenci cap a la sortida. Vaig deixar la cambra a la bona de Déu, tot fora de lloc, per desídia natural, i lògicament bruta com creia que pertocaria a un moribund.


Tags


Si t'ha agradat aquest article, segueix llegint:

El bracet
El condemnat
Nissagues
{"email":"Email address invalid","url":"Website address invalid","required":"Required field missing"}
>