Nissagues

Eren congregats a l'era de batre de Sant Joan de Vilatorrada. Els pagesos destriaven al ponent el gra de la palla, quan tot d'una va ser vinguda l'eixerida Sra. Teresa Arola. Eren les darreries del segle XVIII. Va aferrar la dessús dita vaileta, amb les dues mans, una llarga forca i, sense referir cap causa i tot xisclant, va endinsar-la al fons del pit d'un noi d'aquell indret. Mort sobre la terra crua i aclaparats els nombrosos testimonis, calia prendre alguna decisió al respecte. I ateses les raons d'ençà, qui ho hagués de decidir va dir que "judicar-ho i amagar-ho són ambdues opcions vàlides i afavoridores, essent en aquest cas preferit d'amagar-ho", per la qual cosa des d'aquell dia, amb el cos en camp sant, no se'n va parlar més. Un fill de la Sra. Arola, un decenni enllà i ja al segle XIX, va acompanyar un amic prevere a l'ermitatge que havia triat per haver-ne vida. Atret irremeiablement per l'abís entre Manresa i el Cardener, el petit de la família va empènyer el novell capellà, des del súmmum d'un espadat, i va anar a parar, amb tot el seu hàbit, al fons del riu. No hi havia ningú amatent, per la qual cosa l'aigua gèlida i silenciosa se'l va endur i així va cloure's definitivament l'assumpte. La besnéta de la Sra. Arola va tenir una vida confortable, residenciada a Rajadell, i casada amb un remarcable fabricant, al Bages estant, de turbines i teixits, i enemic aferrissat del Sr. Garcia Faria. La pau és la clau de la porta per on voldria entrar la follia. Una de les filles, però, la Paloma Gallifa, era considerada malaltissa i no apta per a cap mena de vida social. Només tenia accés a relacions amb estranys, fora de la seva família, en les visites periòdiques a cal metge. I un metge li va escaure i van endegar-se les transaccions per a apariar-se, la qual cosa, a la fi i per desafeixugar-se'n la família, aquesta va adir l'agermanament. Una malaltia inconcreta feia l'efecte que s'havia esvaït, van ser incommensurablement feliços durant anys, però tost s'interrompé. Havien anat, amb les criatures, a un estatge per a heure les visions de Montserrat. Na Paloma deia al fill que tenia a coll: "t'estimo, t'estimo", com per a ser-hi tota l'existència unida, i, un segon adés i en el probable mateix estat psíquic, allibera el nin al buit i cau lentament des del timbal i s'anihila en una invisible boscúria de secà. Durant prop de deu dies va anar l'ànima de Na Paloma pel camí major del pedregar, fins que va llançar-se ella tota sola amb son consciència als rails i va ser envestida mortalment per l'espresso de Barcelona de les onze hores, que va fer tard aquell dia. Però la gernació, a través dels nebots, va ultrapassar el temps, fins arribar-se al segle XX. Una germana de la suïcida, Gallifa Soler, va fer el mateix, si fa no fa, a Torroella de Montgrí: havent davallat des del pont vell, per un presumpte enamorament ple a vessar de mals averanys, va picar el cap amb una codina del riu Tezer, i va morir uns dies més tard. Fundada la nova nissaga Matas Gallifa, ja vivint a Barcelona, al carrer Sant Pere Més Baix, una xica anònima de la família va guaitar les gallines que tenien a l'estret balcó, vestigi de la passada via rural, i, pel sol deler de la malvestat, va prendre una de les bèsties amb un fil ferro envoltant-li el coll i la penjar daltabaix i, sense saber volar l'animal, les seves romanalles van quedar escanyades. Tot plegat ho va estrafer de seguida, sota una idèntica mirada, a fi que semblés un ordenat i civilitzat ajut per al sopar. Ara per respecte no concretaré gaire en les dues últimes generacions, tot i que almenys podria parlar de sis o set persones: d'un enfonsament no del tot involuntari d'un vaixell, de la recepció per un republicà d'una regent, d'un viatge al cor de les relacions d'un fill legítim amb un d'acollit, d'un pare brutalment exigent que va fugir després oblidadís dels seus paradigmes, i d'un desamor que va durar el triple del temps de l'amor, i que en va ser molt més intens. Ara haig de parlar, nogensmenys, només de mi. Observava cor pres cada dia de la meva vida, present al prestatge al davant de la meva cambra, el títol d'un llibre: "Dinos como sobrevivir a nuestra locura" de Kenzaburo Oe. Un llibre que no vaig gosar tocar mai, per cert, i que ara ja no sé on és per la meva dissort. La primera manifestació va ser lleu: el meu cosí era a l'altra banda del saló i amb geni distret, cosa que vaig voler aprofitar. Vaig treure una pila d'una minicadena, de les grosses i pesants, i vaig llançar-li amb màxima força, escometent-lo al cap, la qual cosa va ser un punt d'inflexió a la nostra vida, per sempre, pel fet de ser ambdós protagonistes d'un dolorós excés d'injustícia, brollat del no res. Aquest episodi va ser prosseguit per d'altres de la mateixa faiçó, i fins ara miro de sobreviure a la meva bogeria, anant als erms i romanent-hi les meves hores, controlant el més insignificant moviment i censurant-lo, i protegint-me d'uns pensaments que no reposen i treballo rompent ma pensa. Com si em fes servei, quan sé que no, davant d'un fet químic i atàvic, força superior a tota doctrina que em faci aprendre.            


Tags


Si t'ha agradat aquest article, segueix llegint:

{"email":"Email address invalid","url":"Website address invalid","required":"Required field missing"}
>